Ara
que acabem de començar la unitat d'energia nuclear, em semblaria
interessant conèixer el funcionament de “El gran col·lisionador
d'Hadrons” també anomenat LHC, per les seues sigles en anglès, o
“Màquina de Déu”.
L'LHC
es troba entre França i Suïssa, i ens va costar als fons europeus
prou milions d'euros, concretament una mica més de 3000, que evidentment són prou, encara que també ens puga semblar una quantitat ridícula en comparació amb la quantitat destinada als rescats de la banca, tenint en compte
els beneficis científics que açò pot aportar.
Molts
de nosaltres encara que coneguem a grans trets com funciona, qui més
qui menys coneix que accelera alguna mena de partícules per fer-les
xocar i estudiar les reaccions, no coneguem realment quina
és la seua finalitat amb exactitud, per això tractaré de
simplificar el seu funcionament.
Podríem
sintetitzar la funció dels
acceleradors de partícules diguent que són aparells que utilitzen
camps
electromagnètics per
accelerar
partícules subatòmiques amb
càrrega
elèctrica fins
a velocitats
molt pròximes a la llum.
Amb allò es desitja fer-les xocar, produint una gran quantitat de
noves partícules, generalment molt inestables i que no duren quasi
un segon, i estudiant així les partícules que varen ser
col·lisionades mitjançant les que foren generades amb el xoc.
Aquest tampoc resulta un mètode molt innovador ja que
cal dir, que encara que aquest siga el col·lisionador més gran del
mòn, hi han hagut molts d'altres prèviament, tant lineals com
circulars, encara que no d'estes magnituds, de 27 quilòmetres de
recorregut.
Com
possiblement hagueu sentit, hi ha qui diu que aquest aparell pot
provocar l'aparició de forats negres, els quals s'engolirien la
terra en un bufit, però bé és cert que la immensa majoria de la
comunitat científica rebutja estes afirmacions, classificant-les com
a ximpleries, encara que sempre hi haja algun científic desitjós de
fama que defenga l'oposat.
 |
| Una simulació de l'LHC, mostrant com es preveu que siguen les traces del bosó de Higgs. |
Aquest complexe aparell permetrà investigar més profonament sobre l'origen de l'univers, és a dir, sobre com va succeir l'anomenat “Big Bang”, així com tenir en compte o rebutjar teories com la teoria de cordes, la existència de la matèria i energia obscura, o unificar teories mitjançant enllaços entre elles que es puguen descobrir, etcètera.
Fins
al moment ja s'han fet descobriments, com el de l'aparició del “Bosó
W i Z”, responsables de la
interacció nuclear feble, al poc temps d'inagurar-se l'aparell. O uns d'altres més actuals i importants, com puga ser el descobriment del "bosó de Higgs" o "partícula de Déu", el que ha fet que es puga confirmar l'existència del "camp de Higgs", que al mateix temps ha provocat que el seu descobridor, Peter Higgs, estiga proposat a premi Nobel enguany.
Amb aquesta gran màquina a disposició de la ciència s'esperen assolir nous i revolucionaris
descobriments en el futur, com els assolits fins al moment, que puguen fer comprendre millor l'univers, objectiu del qual rau la física.
Elias García Sancho
2n Batxillerat A
IES Cid Campeador
Per a una informació més
àmplia sobre en que consisteix i com funciona l'LHC, he trobat
aquests dos articles, que també m'han ajudat a fer aquesta entrada
al blog, a banda d'unes altres webs com puguen ser fòrums
científics, la viquipèdia, etc.
En 1896;
el físico francés Henri Becquerel descubrió el fenómeno de la radiactividad,
hecho que dio lugar a un nuevo campo de investigación física. Más tarde Marie y
Pierre Curie, hallaron nuevos elementos químicos que poseían esta propiedad. En
1911, El modelo atómico de Rutherford fue descubierto gracias a la utilización
de partículas α que bombardeaban una delgada película de oro y se comprobó que
algunas de las partículas α eran desviadas de su trayectoria y otras rebotaban
en la lámina de oro. Gracias a este experimento se descartaba la teoría atómica
de Thompson, y se describía un nucleo atómico que concentraba en un pequeño
volumen la mayor parte de la masa. La necesidad de disponer de instrumentos
para generar proyectiles con los cuales poder controlar la velocidad y el flujo
de las partículas dio lugar a los aceleradores de partículas los cuales se han
ido desarrollando y conocemos dos tipos:
En este caso, el ciclotrón
es un acelerador de partículas circular que mediante la acción de un
campo eléctrico oscilante y otro magnético consigue acelerar los iones
haciéndolos girar en órbitas de radio y energía crecientes. El ciclotrón consta
de de dos cajas planas semicirculares, denominadas “des”. Se encuentran
encerradas en un compartimento estanco, y el conjunto se halla colocado entre
los polos de un electroimán lo bastante grande para proporcionar un campo
magnético constante sobre la superficie total de las “des”. El
movimiento de las partículas se fundamenta en la Ley de Lorentz:
